Emancipació, traïció i el magatzem del patrimoni espoliat

Amb la seva austera façana de maó groc i gris d'estil neoromànic sirià, aquesta sinagoga monumental reflecteix la profunda integració cívica de la comunitat jueva de Trieste. Consagrada el juny de 1912 pels arquitectes Ruggero i Arduino Berlam, va substituir quatre sinagogues petites i anònimes que s'havien amagat a l'antic gueto. Aquella visibilitat monumental era filla de la Il·lustració dels Habsburg: les patents de Maria Teresa de 1771 i els edictes de tolerància de Josep II havien atorgat drets civils als jueus, i van atraure comerciants, financers i escriptors que van passar a ser el nucli de l'elit intel·lectual i comercial de la ciutat. Moguts per una autèntica afinitat cultural, molts jueus triestins van abraçar l'irredemptisme italià, i alguns fins i tot van donar suport als inicis del moviment feixista. El règim va pagar aquesta lleialtat amb una traïció implacable. El 1938, les Lleis Racials van desposseir de la ciutadania i dels mitjans de vida gairebé 6.000 membres de la comunitat. El 1942, escamots feixistes en van saquejar l'interior, i durant l'ocupació nazi el santuari es va reconvertir en un fred dipòsit de classificació d'obres d'art i biblioteques jueves espoliades. Només la plata ritual, amagada dins d'una doble paret secreta, va sobreviure.